A quatre quilòmetres de la població d'Arbeca, les Garrigues, a prop del canal d'Urgell, on l'aspror verge del paisatge trencat i sec es transforma en la suau i treballada horitzontalitat de la plana regada, es troba la partida dels Vilars i, a les seves entranyes, el regal més insòlit i esplèndid que el passat ens podia oferir: una fortalesa ilergeta construïda el segle VIII abans de la nostra era, un conjunt històric i arqueològic monumental excepcional, únic al nostre país.

L'estudi de les remodelacions urbanístiques i constructives d'ample abast i el dels conjunts de materials arqueològics que s'hi associen a elles han permès reconèixer cinc fases en l'evolució de l'assentament. La seqüència pot sintetitzar-se de la manera següent:

Vilars 0	750 - 650 a. de la n. e.
Vilars I	650 - 550 a. de la n. e.
Vilars II	550 - 425 a. de la n. e.
Vilars III	425 - 350 a. de la n. e.
Vilars IV	350 - 325 a. de la n. e.

La datació proposada per a la fase fundacional podria resultar controvertida per la seva sorprenent antiguitat, tenint en compte la complexitat i envergadura de la impressionant fortalesa i les implicacions d'ordre social, polític i de tot tipus que la seva existència posa en relleu. Però som els historiadors i els arqueòlegs els que haurem de revisar els nostres coneixements i trobar respostes als apassionants enigmes que planteja. No hi ha dubte al respecte: les més modernes tècniques d'obtenció de cronologia absoluta, la datació radiocarbònica (C14) i el mètode de l'espectrometria de l'accelerador de partícules (AMS), ens permeten confirmar aquest remot origen, i fins i tot envellir-lo, ja que el calibratge remunta la data inicial a les acaballes del segle IX.

Si l'origen dels Vilars, ple d'incògnites, és un repte per als investigadors, la seva fi se'ns apareix tant o més misteriosa. El poblat fou abandonat a mitjan del segle IV a. de la n. e., segons es desprèn de les produccions ceràmiques de vernís negre que caracteritzen els darrers anys de la seva vida, de la presència, escassa però significativa, de peces de vaixella de luxe importada d'origen àtic i ben datada a l'Ágora d'Atenes. Cap raó traumàtica o violenta explica la desocupació; el recinte no va ser destruït sinó simplement deshabitat. Potser l'esgotament dels camps més immediats va aconsellar el trasllat a un altre indret. Una cosa sí que sembla segura: la muralla, el fossat i les defenses, que havien estat la raó d'ésser de l'assentament, segles més tard eren un obstacle insalvable al desenvolupament urbanístic normal d'un poblat ilerget, que exigia carrers més amples, habitatges més complexos i espaiosos i una major diversificació de l'espai d'acord amb les noves necessitats socials i productives de tota mena. Els temps nous en sancionaven la inutilitat i la descomunal grandària feia impossible que fossin incloses pel propi creixement extramurs.

L'emplaçament en el pla sobre les millors terres va obligar a un esforç adicional en la fortificació.

El poblat fortificat va ser construït en una plana solcada pel riu Corb i pels barrancs curts que tenen les capçaleres en el relleu garriguenc proper i acaben desapareixent absorbits per l'horitzontalitat del paisatge. Aquesta xarxa de drenatge, que origina unes valls amples de fons pla, va articular el poblament antic de la zona. En el nostre cas, els seus habitants, malgrat els esforços complementaris que la defensa del lloc comportava, van decidir l'emplaçament sobre el barranc de l'Aixaragall en funció de les seves esplèndides possibilitats agrícoles, renunciant a les defenses naturals que oferia la ubicació en alguns dels turons que hi ha a escassos quilòmetres.

L’entorn inicial del poblat es caracteritzava per espais ocupats per boscos de roures i alzines, acompanyats de llentiscle, pi blanc i arboç i clapes de vegetació arbustiva dominada per màquies, garrigues i brolles