Detall de la disposició a parell de les pedres clavades dels “chevaux-de-frise”.		Disposició entre el fossat i la muralla torrejada

L'etapa ibèrica va significar un canvi important en l'explotació de la terra i al tradicional cultiu de cereals i lleguminoses es van afegir els mills, l'alfals i la civada, mentre que la vinya prenia importància i apareixia una agricultura incipient d'horta i d'arbres fruiters. L'instrumental agrícola de ferro, més resistent i eficaç i altament especialitzat, responia a les noves necessitats.

L’estat de conservació i la cronologia precisa fan de la fortalesa d’Arbeca i els seus “chevaux-de-frise” una aportació única i fonamental al coneixement de les fortificacions de la primera edat del ferro peninsulars i europees.

Restes paleocarpològiques carbonitzades de cereal

Era una agricultura de cicle curt, amb guaret anual o bianual. La presència d'una lleguminosa, la llentia, fa pensar en la pràctica de l'alternança cereals-lleguminoses en el conreu dels camps, com a sistema de recuperació de nutrients que evitava l'esgotament dels sòls. La importància del conreu de cereals és confirmada per la presència en els habitatges de nombroses peces de molins, tant barquiformes o de vaivé com giratoris de dues peces, i també per la reconstrucció de l'entorn del poblat, on abunden les males herbes associades parasitàriament als camps de cereals com el raigràs, el jull, la rèvola i la niella.

Els camps de cereals envoltaven el poblat fortificat durant l’època ibèrica

L'utillatge agrícola des de l'època ibèrica antiga experimentaria una transformació decisiva amb el treball de ferro. L'arada va jugar un paper important en la intensificació de l'agricultura i, sens dubte, va ser un factor que contribuí a desenvolupar les desigualtats socials en generar excedents i exagerar la diferent productivitat de les parcel.les. La diversificació de les eines agrícoles ens permet reconstruir les principals activitats del treball al camp. Magalls, destrals, aixols i podalls feien possible guanyar terreny al bosc, tallar arbres i arrels, netejar i condicionar el terreny; arades, aixes, aixades i càvecs obrien, airejaven i birbaven la terra; fangues de pala estreta o pues i culleres de sembrador ajudaven l'arada a fer possible la sembra; les llegones donaven forma als petits solcs dels horts; els podalls esporgaven les vinyes; les arpelles remenaven els fems; i, finalment, les falçs segaven els cereals. El foc i el martell treballaven el ferro a les forjes dels senzills tallers metal.lúrgics locals, mantenint operatius els estris. L'àmplia difusió de la siderúrgia des de la primera meitat del segle V a. de la n. e. havia fet possible aquesta profunda revolució tecnològica.

Magall: Instrument agrícola de ferro, procedent dels nivells de la fase ibèrica antiga

Als Vilars el procés està il.lustrat pel magall (dolabre) aparegut en una casa d'època ibèrica antiga on funcionava un forn destinat a la forja. De fet l'activitat metal.lúrgica és coneguda a totes les fases, gràcies a la presència d'escòries de ferro i d'estructures de combustió. Resulta especialment interessant la cubeta d'un forn localitzada en una de les cases de la fase fundacional i en la qual han aparegut hematites en estat pur; això vol dir que, segons les datacions radiocarbòniques, els primers habitants ja treballaven el ferro a començaments del segle VIII a. de la n. e. Els Vilars ens proporciona informació privilegiada per conèixer el procés d'introducció i desenvolupament de la metal.lúrgia del ferro entre les poblacions preibèriques del nord-est de la Península, al marge de relacions amb el món colonial fenici a qui s'atribueix des de fa anys la seva difusió. Per altra banda, potser en el control de la siderúrgia, l'instrumental i l'armament de ferro en una data tan primerenca hi ha una de les claus per comprendre l'excepcionalitat de la fortalesa.

Fossa de combustió destinada a activitats metal·lúrgiques durant la fase ibèrica més antiga

La ramaderia constituiria l'altra activitat econòmica bàsica. Els ramats d'ovicàprids eren mixtos de cabres i ovelles en una proporció semblant; l'explotació prioritària era la càrnica, ja que el 40% dels rumiants eren morts abans dels dos anys, però també lletera i llanera, doncs el 25% assolia l'edat dels quatre anys. Els súids superaven amb escreix als bòvids; tret dels exemplars reservats per a la reproducció, la resta de la porcada se sacrificava en arribar al pes òptim, la qual cosa es produïa poc abans dels dos anys per tractar-se d'una raça rústica, de creixement retardatari i allunyada de la morfologia del porc actual. Els bòvids eren sacrificats al voltant dels quatre anys i se'ls explotava com a força de treball i per a l'obtenció de llet i carn, encara que es pot descartar el consum sistemàtic de vedells.

Els Vilars ens proporciona informació privilegiada per conèixer el procés d’introducció i desenvolupament de la metal.lúrgia del ferro entre les poblacions preibèriques del nord-est de la Península.

El cavall i l'ase eren explotats com a cavalcadures i bèsties de tir i càrrega i se n'aprofitava la pell. La carn no era consumida i els animals morts acabaven en el femer, per la qual cosa les seves restes són estranyes a l'interior dels llocs habitats, si no és en circumstàncies especials com les que veurem a continuació. Fins ara, el fet que singularitza la presència del cavall als Vilars no té res a veure amb aquests usos, sinó amb l'aparició de quatre fetus d'èquids de menys de deu mesos enterrats coincidint amb la remodelació que precedeix la construcció dels habitatges dels Vilars II; com que no ha estat possible d'identificar-ne les fosses ni cap evidència de ritual, malgrat que és temptador interpretar-ho com un ritus fundacional, no és pot descartar que s'incorporessin al rebliment com a deixalles que, pel seu petit volum, no haurien estat traslladades al femer.

La possessió de cavalls era emblemàtica per a l'aristocràcia ilergeta i un dels seus béns més preuats. Això ho sabia molt bé el general romà Escipió quan en va regalar tres-cents dels seus millors exemplars a Indíbil després de la batalla de Baecula l'any 209 a. de la n.e. (Polibi X, 10). A inicis del segle VII, a una trentena de quilòmetres dels Vilars, en una de les tombes de la necròpoli de la Pedrera (Vallfogona de Balaguer-Térmens), a la vora del Segre, un personatge de rang, probablement un capitost o príncep com el que segurament residia a la nostra fortalesa, s'havia fet enterrar acompanyat del seu cavall, juntament amb els seus guarniments i els objectes personals de prestigi .

Cílix-escif de figures roges i cílix de vernís negre fabricades en els tallers àtics a les darreries del segle V a. de la n.e.

El gos completa el panorama de la fauna domèstica al poblat fortificat d'Arbeca. Amb tota seguretat era utilitzat com a gos d'atura, en la caça i en tasques de vigilància i protecció.

La cacera i la recol.lecció devien tenir un caràcter secundari. Responia a una doble necessitat: mantenir a resguard els cultius i fer una aportació càrnica, fonamentalment de conills, cèrvols i senglars. Però principalment la caça d'aquests darrers constituïa una activitat de prestigi entre els aristòcrates. Les dones i la mainada participaven en l'explotació d'altres recursos vegetals, recol.lectant fruits silvestres com la móra-gerd i el raïm o llambrusca, llenya, espart, canyes, etc.

La caça de senglars constituïa una activitat de prestigi entre els aristòcrates

La producció agrícola excedentària va constituir, molt probablement, la "moneda de canvi" necessària en la relació comercial amb les poblacions costaneres, però la manca d'excavacions extensives en l'interior del poblat no permet quantificar ni documentar altres aspectes de la producció i els sistemes d'emmagatzematge. La presència en la vaixella de taula dels habitants de luxosos vasos grecs constitueix la mostra més evident d'aquestes relacions. Mercats de tipus, avui diríem, comarcal garantien l'intercanvi regular de productes i el subministrament d'articles, tant exòtics com de producció local.